La vila de Sant Adrià del Besòs és un municipi de la comarca del Barcelonès, dins l'àrea metropolitana de Barcelona

L 'origen de la població és l'església parroquial de Sant Adrià, esmentada ja l'any 1012. En aquesta església es va fundar, cap a l'any 1092, un priorat de canonges agustinians regulars depenent de Sant Ruf d'Avinyó. Sant Oleguer va ser prior (1095-1108) d'aquest monestir, abans de ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Finalment, el monestir es va traslladar a Santa Maria de Terrassa (el 1127). A redós d'aquesta església, sobre un petit turó (14m d'altitud) a l'esquerra del Besòs, es va formar el nucli antic del poble.

Arco de Sant Adrìa de Besòs

El nucli antic del poble de Sant Adrià de Besòs és situat a l'extrem N del municipi, a l'esquerra del Besòs, just al límit amb el terme de Badalona. És emplaçat damunt un petit turó, al capdamunt del qual fou edificada l'església parroquial. Al N de la carretera de Mataró, prop seu es produïa la bifurcació de l'antic camí a la Roca del Vallès, paral·lel al qual discorren el Carrer Major, fins a la plaça de l'Església, i el carrer del Bogatell, que desemboquen a la plaça de la Vila, on hi ha la casa del comú

la depuradora del Besòs també ha contribuït a la millora del medi ambient adrianenc. Dins la desembocadura, s'alcen les grans torres metàl·liques que sostenen els fils d'alta tensió i els enormes tubs de les instal·lacions de refrigeració de les plantes termoelèctriques de la Hidroelèctrica de Catalunya (l'antiga Catalana) i de FECSA.

En els darrers anys, gràcies al Fòrum de les Cultures, i principalment per un intens projecte de ciutat iniciat per l'Ajuntament, així com l'ajuda rebuda per la Generalitat de Catalunya i la Comissió Europea (Projecte de Barris, Pla d'Educació d'Entorn) s'ha iniciat tot un procés de reurbanització i reconversió de la vila. Aquestes iniciatives han topat en alguns moments amb l'oposició d'alguns ciutadans, però malgrat això s'està transformant al municipi.

En el segle XIX i XX Sant Adrià es va convertir en un joc d'esbarjo dels barcelonins, que acudien a una font natural d'aigua anomenada popularment La Mina i que dóna actualment nom a un dels barris més conegut del municipi. la Mina era poblada solament per unes cases de pagès: Can Caselles, Can Caietano, Can Llima, Can Nofre, Can Nomen, Can Petroli, Can Sabater i Cal Viudet, voltades de terres de regadiu, ben productives.

El Barri de La Mina

El conveni per a la construcció del polígon fou signat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Instituto Nacional de la Vivienda amb la finalitat que absorbís una gran part de les famílies dels barris de barraques i comportà la creació de 2 719 habitatges que ocupen gairebé tota la Mina (llevat del Parapeto) en grans blocs de 10 i 5 plantes d'alçada que representen una massificació i despersonalització del veïnat.(ftes y fotos ver links de la ficha)